Com jugar a La Mona amb baralla espanyola

La Mona (també anomenada solterona) és un joc de cartes tradicional ideal per a nens i famílies. Consisteix a formar parelles de cartes i evitar quedar-se amb la carta senar («la mona») al final. Encara que les regles són molt senzilles, aquest joc té segles d'història a Europa. En aquest article repassarem el seu origen, regles detallades (jugadors, baralla, objectiu, desenvolupament del torn, etc.), variants conegudes, consells per jugar en família i enllaços a jocs afins.

Història i Origen

La Mona és la versió espanyola d'un joc universalment conegut com a Old Maid (Solterona, Vella, Schwarzer Peter, etc.). Es creu que existeixen variants similars des d'almenys el segle XVII a Europa. La primera referència escrita data de 1831 als Estats Units (publicada per Eliza Leslie), tot i que possiblement deriva d'un joc alemany encara més antic: les regles de Schwarzer Peter es coneixen des de 1821. A França van aparèixer regles similars de Vieux Garçon el 1853. En el seu origen probablement va ser un joc d'apostes informal entre adults, on el «perdedor» pagava la ronda següent. El terme «solterona» ja existia per referir-se a una dona no casada, tot i que en el joc actual no té implicacions negatives més enllà de la tradició.

Etimologia i Curiositats

El nom la Mona en aquest joc no es documenta clarament en fonts acadèmiques. En realitat es tracta d'un nom col·loquial per a la carta senar, que en alguns llocs s'associa a un personatge o criatura (per exemple, a Alemanya es juga «Black Peter» amb la figura d'un mico o un escombraire). La paraula «solterona» prové del concepte anglès Old Maid i designava la dona gran no casada; d'aquí deriva la traducció. Alguns autors suggereixen que «mona» podria ser una deformació popular de «monja» o simplement al·ludir a un ésser solitari, però això no està confirmat. Com a curiositat, va haver-hi versions antigues amb baralla de 32 cartes on es retirava la reina de diamants o la sota de piques per simbolitzar la «mona».

Regles del joc

Objectiu

Cada jugador rep el mateix nombre de cartes (la baralla repartida pot donar a alguns un naipe extra, la qual cosa no importa). Al començament, tothom descarta immediatament totes les parelles que tingui a la mà (parells d'igual valor). Després, els jugadors intercanvien cartes seguint torns: a cada torn un jugador roba una carta al següent i torna a descartar parelles si és possible. L'objectiu és buidar la mà formant parelles: el primer que es queda sense cartes guanya la partida, i tots els altres queden sans i estalvis. El perdedor és el jugador que al final manté l'última carta senar a la mà, la coneguda «mona».

Jugadors i Baralla

La Mona es juga preferiblement amb 3 a 6 jugadors, tot i que les regles generals permeten des de 2 fins a 8. Es pot fer servir una baralla espanyola de 40 cartes o una baralla francesa estàndard de 52. Amb baralla espanyola es retira una carta a l'atzar (sense que ningú la vegi); amb baralla francesa se sol treure una Reina (per exemple, la de cors). En ambdós casos queda una carta solta al mall: aquesta carta serà la «mona» que definirà el perdedor final. La baralla es barreja bé i es reparteix una carta a cada jugador fins a acabar.

Desenvolupament del joc

El joc avança en sentit horari. El jugador inicial (normalment a l'esquerra del repartidor) ofereix les seves cartes de bocaterrosa al següent. El següent jugador agafa una carta d'aquesta mà sense veure-la. Si en agafar la carta forma parella amb una de les seves cartes, descarta totes dues; si no, l'afegeix a la seva mà. Després ofereix la seva mà al jugador de l'esquerra, qui repeteix el procés. Cada jugador en el seu torn roba una carta del jugador anterior i descarta parella o parelles si pot. Quan algú es queda sense cartes, deixa de participar (ja està salvat) i el joc continua amb els altres fins que només un tingui cartes.

Final de la partida

La mà acaba quan tots els jugadors, tret d'un, han aconseguit descartar-se de totes les seves cartes. L'últim jugador que encara té cartes a la mà és el perdedor d'aquesta ronda, perquè té la carta senar («la mona»). El primer jugador que es queda sense cartes i tots els altres que acaben abans que l'últim són considerats guanyadors de la mà. No hi sol haver més puntuació: de vegades es juga per diverses rondes acumulant punts de penalització al perdedor cada vegada, però l'habitual són rondes independents.

Variants conegudes

Existeixen moltes adaptacions de La Mona. En general, les variacions inclouen:

• Jugadors: Es pot jugar de 2 a 8 persones. Amb només 2 jugadors la partida és molt curta (es pot fer, però es recomana 3+ per a més diversió).
• Baralla i carta senar: A més de les versions espanyoles esmentades, a Alemanya es juga al «Schwarzer Peter» traient la sota negra. A Turquia, com hem vist, es treuen tres reis i qui acaba amb el rei senar queda eliminat a cada mà. A França o a Llatinoamèrica de vegades s'anomena simplement Solterona i es retira una reina. També hi ha edicions especials: per exemple, el fabricant Bicycle ven baralles amb personatges infantils dissenyades per a Old Maid.
• Regles addicionals: Algunes variants introdueixen un Joker com a mona, o bé treuen qualsevol carta a l'atzar del mall perquè la mona sigui imprevisible. Altres regles casolanes poden obligar el jugador en torn a agafar una carta abans d'oferir la mà (el contrari del reglament bàsic) o permeten robar d'un costat o d'un altre.

En resum, es pot adaptar pràcticament tot menys la mecànica central: sempre es retira una carta que no tindrà parella i l'objectiu continua sent desfer-se de les cartes restants formant parelles.

Comparativa de variants

A continuació es mostra una taula comparativa de les variants més esteses:

Consells per jugar amb nens i en família

La Mona és especialment adequada per jugar amb nens petits a causa de la seva senzillesa. Ajuda a practicar el compteig i el reconeixement de nombres o figures en formar parelles. A més, fomenta l'atenció i el respecte dels torns. Perquè la partida sigui amena amb nens recomanem:

• Explicar clarament: Assegura't que tothom entén quina carta és «la mona» i com es formen les parelles.
• Paciència amb l'atzar: Destaca que és un joc de sort i que perdre amb la mona no té més importància, rieu plegats!
• Variants suaus: Per evitar sessions llargues, cada ronda pot durar poc; si un nen sempre perd, es poden intercanviar cartes inicials per compensar.
• Joc en família: Incloure adults i gent gran pot ajudar a guiar la partida i fer-la més divertida per als nens.

Problemes freqüents i solucions

Alguns problemes típics i la seva solució són:

• Descart incorrecte: Si un jugador llença malament les cartes (per exemple, descarta dues cartes que no són parella), queda un nombre senar addicional. Una regla comuna és sancionar el jugador que ha comès l'error: ell mateix es queda amb la carta senar.
• Confusió de direcció: Aclareix abans si es roba sempre del jugador de l'esquerra o de la dreta. L'habitual és acordar sentit horari.
• Joc ràpid amb pocs jugadors: Amb només 2 jugadors el joc pot acabar molt aviat. Per a partides més llargues, cal incloure almenys 3 persones.
• Disputes de cartes: Si sorgeixen dubtes sobre una parella vàlida, poden deixar la parella sobre la taula en espera fins a consultar-ho (el joc admet estendre la pausa en aquests casos).

També et pot interessar: Casita Robada, el Burro, el Cinquillo i juegos de cartas para dos.