Què signifiquen els colls de la baralla espanyola?

Els colls de la baralla espanyola —oros, copes, espases i bastos— representen monedes, recipients per beure, armes i garrots, respectivament. Una interpretació popular els associa amb els comerciants, el clergat, la noblesa i la pagesia de la societat medieval. Tanmateix, aquesta lectura és posterior i no hi ha proves que es creessin per representar aquests quatre grups socials.

El seu origen històric és força més viatger. Els mateixos objectes ja apareixien, amb alguna diferència important, en naips de l’Egipte mameluc. En arribar a Europa durant el segle XIV van donar lloc als anomenats colls llatins, que encara comparteixen les baralles espanyola i italiana. Per això una baralla napolitana resulta tan familiar fins i tot abans de llegir el nom d’una sola carta.

L’origen dels colls de la baralla espanyola

Els testimonis europeus més antics sobre naips apareixen a finals del segle XIV, però les cartes no van arribar amb una iconografia pendent d’inventar. Una baralla mameluca conservada al Museu del Palau de Topkapi, a Istanbul, ja estava organitzada en quatre famílies: monedes, copes, espases i bastons de polo. També tenia cartes de cort, tot i que sense retrats humans: les figures es resolien mitjançant inscripcions i ornaments.

Tres símbols van passar gairebé sense traducció. Les monedes es van convertir en oros, i copas i espadas van conservar tant l’objecte com el nom. El quart va necessitar una adaptació. El polo era un entreteniment de l’elit mameluca, però els seus bastons no deien gaire cosa al públic europeu; aquí es van acabar convertint en bastos, unes branques o uns garrots plens de nusos molt més recognoscibles.

Aquest recorregut explica millor l’origen que qualsevol teoria tancada sobre reis, sacerdots o pagesos. Els quatre objectes ja viatjaven junts abans d’adoptar una aparença espanyola. El que van fer els tallers peninsulars va ser transformar-los, ordenar-los segons els seus propis patrons i donar-los la personalitat gràfica que avui reconeixem d’un cop d’ull.

Què signifiquen els oros

Els oros representen monedes. En algunes baralles antigues semblen discos encunyats i en d’altres es decoren com medallons, flors circulars o peces de grans dimensions. El nom espanyol posa l’accent en el metall preciós; a Itàlia s’anomenen denari, és a dir, diners o monedes. És la correspondència més directa entre totes dues baralles.

D’aquí neix la seva associació habitual amb la riquesa, el comerç i els mercaders. És una interpretació intuïtiva i encaixa bé amb el dibuix, però convé explicar-la com a simbolisme tradicional, no com l’acta de naixement del coll. Històricament podem afirmar que eren monedes; no pas que un mestre naiper medieval decidís representar-hi una classe social concreta.

En els jocs, el coll d’oros no té per si mateix més categoria que els altres. La seva força depèn de les regles i del triomf de cada mà. L’as d’oros pot ser decisiu en molts jocs de bases, però pel seu valor com a carta, no perquè el coll dels diners mani sobre copas, espadas o bastos.

Què signifiquen les copas

Les copas són vasos cerimonials o recipients per beure. La seva forma canvia molt d’un patró a un altre: poden recordar un calze, una copa ampla amb nanses o un vas ricament guarnit. La baralla italiana conserva exactament la mateixa idea amb el nom de coppe.

La lectura més estesa les relaciona amb el clergat per la semblança amb el calze litúrgic. És una associació comprensible a l’Europa cristiana i va acabar arrelant en llibres de simbologia i cartomància. Tanmateix, les copes ja eren presents a les cartes mameluques, anteriors a aquesta interpretació cristiana. No es pot assegurar, per tant, que nasquessin per representar l’Església.

També se’ls atribueixen significats com celebració, hospitalitat o vida espiritual. Aquestes idees pertanyen al llenguatge simbòlic que s’ha construït al voltant de les cartes, no a les regles de la baralla espanyola. En una partida de Brisca o Tuti, una copa és simplement el senyal inequívoc del seu coll.

Què signifiquen les espadas

Les espadas són el coll més fàcil d’interpretar literalment: representen armes. En el model espanyol solen ser rectes, amb fulles llargues que s’encreuen a les cartes de número alt. Alguns patrons italians dibuixen fulles corbes i les disposen d’una altra manera, però continuen pertanyent a la mateixa família llatina.

Per la seva relació amb les armes, s’han vinculat a la noblesa, els cavallers i l’ofici militar. Aquí l’associació resulta especialment natural, tot i que tampoc demostra que aquesta fos la intenció original. Les baralles mameluques ja incloïen espases i reflectien objectes lligats a la seva pròpia cultura cortesana i guerrera.

L’espasa ofereix, a més, una pista sobre com va evolucionar la baralla: un símbol es pot mantenir durant segles mentre canvien el dibuix, la col·locació i fins i tot la manera de comptar les cartes. Només cal comparar un set d’espases castellà amb un d’italià per reconèixer l’objecte comú i, alhora, dues tradicions gràfiques diferents.

Què signifiquen els bastos

Els bastos representen pals, branques o garrots. El seu aspecte aspre, amb nusos, fulles i talls de fusta, és un dels trets més propis del patró espanyol. En italià reben el nom de bastoni i es poden veure com vares rectes, bastons cerimonials o maces, segons la regió.

Aquest coll conserva la transformació més curiosa de tota la baralla. El seu avantpassat mameluc no era un garrot, sinó un bastó de polo. Quan aquell objecte va arribar a llocs on l’esport amb prou feines era conegut, els dibuixants el van reinterpretar com una cosa familiar. El resultat espanyol va ser el basto que sembla acabat de tallar d’un arbre.

La tradició l’associa amb el treball manual i la pagesia, de la mateixa manera que assigna els oros als comerciants. De nou, és una lectura posterior que funciona com a metàfora, no una explicació històrica demostrada. El recorregut del bastó de polo al garrot proporciona una pista molt més sòlida sobre el seu veritable origen.

Els colls representen les classes socials medievals?

L’explicació es repeteix molt: oros per als comerciants, copas per als clergues, espadas per als nobles i soldats, i bastos per als pagesos. És rodona, fàcil de recordar i sembla descriure una societat sencera amb quatre dibuixos. El problema és que no es coneix cap font medieval que digui que els colls es van dissenyar amb aquesta intenció.

L’associació es va difondre segles després com una interpretació simbòlica. A més, obliga a passar per alt que els quatre emblemes provenen de naips islàmics anteriors, en què no representaven els estaments de l’Europa cristiana. Pot servir per parlar de com cada època ha llegit les cartes, però no s’hauria de presentar com un fet provat sobre la seva invenció.

Una cosa semblant passa amb les teories que fan correspondre els quatre colls amb estacions, elements de la natura o temperaments humans. Són sistemes simbòlics afegits més tard, sobretot en àmbits esotèrics. Resulten curiosos, però no expliquen per què la baralla espanyola té precisament oros, copas, espadas i bastos.

En què s’assemblen la baralla espanyola i la italiana

La baralla espanyola i la italiana són parents properes dins de la família de baralles llatines. Comparteixen els quatre colls: oros o denari, copas o coppe, espadas o spade i bastos o bastoni. També comparteixen tres figures per coll: una figura inferior, un cavall i un rei, tot i que els noms i els dibuixos canvien segons el patró.

Parlar de «la baralla italiana» simplifica una realitat molt variada. Itàlia conserva nombrosos models regionals —napolità, sicilià, trevisà, bergamasc i d’altres—, i no tots dibuixen les espases o els bastos igual. Els patrons del sud, especialment el napolità, s’assemblen molt a l’espanyol per segles de circulació i influència entre tots dos territoris.

Moltes baralles italianes tenen 40 cartes, com la versió espanyola més utilitzada, i serveixen per a jocs emparentats. La Brisca té la seva briscola i l’Escombra, la seva scopa. No són simples traduccions carta per carta, però mostren fins a quin punt tots dos països van conservar una mateixa branca de la història del naip.

Diferències amb corazones (cors), diamantes (diamants), tréboles (trèvols) i picas (piques)

La baralla francesa utilitza corazones, diamantes, tréboles i picas, a més de dos colors molt marcats: vermell i negre. Els seus signes són plans, petits i fàcils de repetir mitjançant plantilles, un avantatge important quan la fabricació de naips va començar a créixer. La baralla espanyola, en canvi, manté objectes recognoscibles i normalment acolorits de manera individual.

Se sol fer una equivalència pràctica: oros amb diamantes, copas amb corazones, espadas amb picas i bastos amb tréboles. Serveix per adaptar alguns jocs, però no significa que un símbol sigui la traducció històrica exacta de l’altre. Són sistemes diferents que van acabar complint la mateixa funció: dividir la baralla en quatre famílies.

Les figures també canvien. La baralla francesa habitual té sota, reina (reina) i rey; l’espanyola, sota, caballo i rey. I mentre que la francesa sol reunir 52 cartes amb números de l’as al deu, l’espanyola tradicional en pot tenir 40 o 48. La versió de quaranta salta del set a les figures; la de 48 conserva també el vuit i el nou.

Com reconèixer cada coll sense mirar el dibuix

Les baralles espanyoles incorporen una ajuda discreta anomenada pinta: les interrupcions del marc superior i inferior indiquen el coll. La línia contínua correspon a oros; una interrupció, a copas; dues, a espadas; i tres, a bastos. D’aquí ve l’expressió «per la pinta es coneix el coll».

També es parla de colls curts i llargs. Oros i copas són curts perquè els seus signes ocupen espais compactes; espadas i bastos són llargs perquè travessen bona part de la carta. Aquesta distinció apareix en el vocabulari de jocs com el Mus i ajuda a descriure una mà amb rapidesa.

Si vols comparar els quatre colls carta per carta, a la secció de baralles hi ha les col·leccions completes de Lascuarenta.es. I si prefereixes veure què canvia quan entren en joc, a aprendre a jugar trobaràs les regles del Tute, la Brisca, el Guinyot, la Cuatrola i altres clàssics de la baralla espanyola.

Una història compartida que continua sobre la taula

El significat més segur dels colls és també el més senzill: diners, recipients, armes i bastons. La seva història uneix el Mediterrani islàmic, la península Ibèrica i Itàlia, i demostra com un joc pot conservar durant més de sis segles uns símbols mentre cada lloc se’ls fa seus.

Tota la resta —els comerciants, el clergat, els soldats i els pagesos— explica com generacions posteriors van interpretar aquests objectes. Aquesta lectura forma part de la cultura de la baralla, però és millor gaudir-ne com una metàfora que confondre-la amb un document d’origen. Les cartes guarden molta història; no cal inventar-los-en una perquè resultin interessants.