Per què la baralla espanyola no té 8 ni 9?

La baralla espanyola de 40 cartes no té 8 ni 9 perquè aquests números es van eliminar en aquesta variant històrica per abaratir la baralla i adaptar-la a jocs tradicionals com el Tuti, la Brisca o el Guinyot. És la versió que es fa servir a Espanya, i per això en cada coll es passa directament del 7 a la sota.

Si mai t’has preguntat per què la baralla espanyola té 40 cartes en lloc de 52 com la francesa, la resposta és just aquí, en els dos números que hi falten. Aquí tens tota la història, explicada en poques paraules, perquè la cosa té més recorregut del que sembla.

Els quatre colls: oros, copes, espases i bastos

Una baralla espanyola de 40 cartes té deu cartes per coll: els números de l’1 al 7 i les tres figures, que són la sota, el cavall i el rei. Quatre colls per deu cartes fan les quaranta de sempre.

Els colls no són un caprici espanyol. Venen de les cartes que van arribar a Europa des del món mameluc, amb copes, monedes, espases i bastons de polo. Aquí el bastó de polo es va convertir en un garrot o bastó de llenyataire, i els símbols van quedar fixats tal com els coneixem: oros, copas, espadas i bastos. És el mateix tronc del qual surten els colls llatins d’Itàlia, mentre que França i Alemanya es van inventar els seus propis.

Per què la baralla espanyola no té 8 ni 9?

Perquè es van treure expressament, no perquè es perdessin. La baralla espanyola de 48 cartes, que sí que els inclou, és la baralla completa; la de quaranta és aquesta mateixa baralla a la qual es van treure el 8 i el 9 de cada coll. Si compares una baralla espanyola sense 8 i 9 amb una de francesa de 52, la diferència salta a la vista: aquí no hi ha 8, ni 9, ni 10 numèrics, i cada coll salta del 7 a la sota.

Les cartes que falten a la baralla espanyola són, ni més ni menys, aquestes dues. No és que s’inventés una baralla estranya: és la baralla completa retallada, i la retallada respon sobretot a com es jugava aquí. Aquesta és la part interessant, i ve a la secció següent.

Per què van desaparèixer el 8 i el 9

No hi ha una partida de baptisme documentada, un dia i un lloc on algú decidís treure’ls. El que sí que sabem és que durant els segles en què la baralla es va consolidar a Espanya convivien baralles diferents i que els jocs populars que omplien tavernes i sobretaules es jugaven millor amb menys cartes: menys cartes per comptar, bases més ràpides i mans en què sí que recordes què ha sortit.

A això s’hi van sumar incentius pràctics i econòmics per fer servir baralles més curtes: menys cartes per coll volien dir menys xilografies per làmina, de manera que imprimir la baralla curta sortia més a compte i cobria gairebé tots els jocs als quals la gent jugava de debò. Tot i així, no existeix un únic motiu documentat que expliqui per si sol la desaparició del 8 i el 9; va ser una barreja de joc, cost i costum. El cas és que amb el temps la versió de quaranta es va convertir en «la baralla espanyola» i prou, i els dos números van quedar fora de la taula habitual.

La baralla espanyola de 48 cartes: l’altra versió

Que la de quaranta sigui l’habitual aquí no vol dir que la de 48 sigui una raresa de museu. La baralla espanyola de 48 cartes continua sent estàndard en bona part de Llatinoamèrica i es fa servir en diversos jocs que no funcionen amb la baralla curta, a més de solitaris i variants que necessiten més cartes en joc.

En aquest web, per exemple, alguna variant de solitari es juga amb la baralla completa de 48, i les nostres baralles il·lustrades existeixen en les dues versions: si mires qualsevol fitxa hi veuràs des de l’as fins al rey amb el 8 i el 9 inclosos, encara que al Tute, al Guiñote o a la Brisca aquests dos números es quedin a la capsa.

Per què els jocs espanyols fan servir 40 cartes

Els jocs clàssics no encaixen amb la baralla de quaranta per casualitat: estan dissenyats al seu voltant. Al Tute per parelles es reparteixen totes quaranta cartes, deu per jugador, i per això comptar les cartes jugades et diu exactament què li queda a cadascú. A la Brisca cada jugador té tres cartes i roba d’una pila de trenta-sis damunt la taula.

El Mus reparteix quatre cartes a cadascun dels quatre jugadors; l’Escombra en reparteix quinze i juga amb les sumes fins a quinze. Gairebé cap joc tradicional demana més cartes, i els que podrien fer servir el 8 i el 9 els consideren prescindibles. El resultat és un ecosistema complet —cants, bases, envits, escombres— muntat sobre exactament quaranta cartes, i així continua, un segle i mig després que la baralla de 48 passés a ser l’excepció.

Curiositat final: la de 40 no sempre va ser «la baralla»

Molta gent dona per fet que la baralla espanyola sempre va tenir 40 cartes, com si el número vingués de sèrie amb els colls. No és així: històricament van conviure diverses configuracions, amb 48, amb 40 i amb baralles retallades d’altres maneres segons l’època, la regió i el joc de moda. La de quaranta va guanyar la partida per l’ús, no per decret.

De fet, aquesta xifra es va colar fins i tot en la llengua: cantar les quaranta, l’expressió que dona nom a aquest web, neix dels punts que se sumen en cantar rey i caballo del coll de triomf al Tute. Si vols veure la baralla de quaranta en acció, a la secció de jocs tens Tute, Guiñote, Brisca, Mus i companyia amb les regles completes, i a aprendre a jugar hi ha tutorials per començar de zero.