Com el cervell enganya la nostra intuïció amb l’atzar

Les dreceres mentals que ens ajuden a decidir de pressa solen fallar quan hi intervé l’atzar. Ens fan esperar que els resultats «es compensin», veure patrons on no n’hi ha i refiar-nos més del que recordem amb facilitat que del que passa realment.

La compensació imaginària

Després de cinc creus seguides, sentim que toca cara. Però la moneda no té memòria: continua sent meitat i meitat. És la fal·làcia del jugador.

El que «sembla» aleatori

Si demanem a algú que s’inventi una seqüència de cares i creus a l’atzar, gairebé mai no hi posa ratxes llargues. Però en les seqüències reals les ratxes apareixen molt sovint. La nostra idea de l’atzar és massa ordenada.

El que recordem

Recordem millor allò que ens crida l’atenció. Una mà increïble ens queda gravada; cent mans normals, no. Per això sobreestimem els fets poc habituals. Ho veiem a coincidències impossibles que sí que poden passar.

Com defensar-nos-en

• Pensar en números, no en sensacions.
• Recordar que en les cartes sí que importa el que ha sortit, però en els daus no.
• Desconfiar de la frase «ja em toca».

Per practicar amb càlculs senzills, llegeix probabilitat per a principiants amb cartes.