La fal·làcia del jugador explicada amb cartes

La fal·làcia del jugador consisteix a pensar que un resultat té més possibilitats de sortir perquè fa temps que no apareix. Quan els intents són independents, com quan llancem una moneda o traiem una carta d'una baralla completa que es torna a barrejar cada vegada, els resultats anteriors no canvien les probabilitats del següent.

El cas més famós

El 1913, al casino de Montecarlo, la bola d'una ruleta va caure en negre 26 vegades seguides. Molta gent va apostar al vermell cada vegada amb més força, convençuda que «havia de» sortir. Van perdre moltíssim. La ruleta no té memòria.

Amb una baralla

Imagina que treus una carta, la mires i la tornes al munt abans de tornar a barrejar. Si t'han sortit cinc espases seguides, la probabilitat que la següent sigui d'oros continua sent exactament una de cada quatre. Ni més ni menys.

Quan sí que importa què ha sortit

Compte, perquè aquí hi ha un matís que tot bon jugador coneix: si les cartes no tornen al munt, el que ha sortit sí que canvia el que queda. En una mà de Guinyot, si ja han caigut tres reis, saps que només en queda un. Això no és cap fal·làcia, és comptar cartes, i és la base de jugar bé.

Per què hi caiem

Perquè el nostre cervell espera que l'atzar «s'equilibri» de seguida. A la llarga sí que s'equilibra, però a còpia de milers d'intents, no pas corregint el següent. Per això aquí juguem sense diners: es gaudeix molt més quan ningú no intenta «recuperar». T'ho expliquem a Existeixen les ratxes de sort?