Existeixen les ratxes de sort?

Les ratxes existeixen com a conseqüència estadística de l’atzar, que tendeix a agrupar encerts i errors de manera natural, però no hi ha cap força invisible que en garanteixi la continuïtat. En un joc net, el resultat de la mà anterior no influeix matemàticament en el que passarà quan es tornin a repartir les cartes.

L’atzar no és tan repartit com ens pensem

Si demanes a algú que s’inventi vint llançaments de moneda, gairebé sempre alternarà massa: cara, creu, cara, creu... L’atzar de debò fa coses com ara cinc cares seguides molt més sovint del que ens pensem. Per això, quan jugues moltes mans, és normal encadenar-ne unes quantes de bones o de dolentes.

Per què sembla una ratxa

El nostre cervell busca patrons fins i tot als núvols. Recordem la tarda en què vam guanyar sis partides seguides i oblidem les cent tardes normals. A més, quan anem guanyant juguem més tranquils i quan perdem ens precipitem, de manera que una part de la «ratxa» la hi posem nosaltres.

I amb les cartes?

Amb una baralla ben remenada, cada repartiment és nou. Hi ha un matís: dins d’una mateixa mà sí que importa què ha sortit. Si a la Brisca (brisca) ja s’han jugat els tres asos, el que queda val més perquè no té rival. Això no és sort, és comptar cartes, i és el millor avantatge legal que existeix.

El parany de l’«ara em toca»

Pensar que després de moltes mans dolentes «ha de» venir-ne una de bona és l’error més famós de l’atzar. S’anomena la fal·làcia del jugador i és justament el que alimenta les males decisions en les apostes. Aquí juguem per diversió, sense diners, precisament per gaudir del joc sense aquesta pressió. Si en vols saber més, llegeix per què no som un casino.