Els naips a l’edat mitjana: prohibits, perseguits i molt jugats

Els naips van arribar a l’Europa mediterrània a finals del segle XIV i es van estendre tan de pressa que aviat van aparèixer lleis per limitar-ne l’ús. Pintats a mà o estampats amb planxes de fusta, s’hi jugava en tavernes, corts i cases malgrat aquestes restriccions.

Les primeres notícies

Una de les mencions més antigues a la Península és catalana: la paraula naip apareix en un diccionari de rimes de 1371 atribuït a Jaume March. En pocs anys, ciutats italianes, franceses i de la Corona d’Aragó comencen a regular el joc de cartes. Allò que es regula és perquè ja s’hi juga, i molt.

Per què es prohibien?

Les autoritats medievals desconfiaven de qualsevol joc d’atzar amb apostes: provocava baralles, deutes i trampes. Per això moltes ordenances prohibien jugar en certs llocs, en dies festius o per diners, tot i que sovint feien els ulls grossos amb els nobles. A Castella, Joan I va legislar contra els jocs de naips i daus a finals del segle XIV.

Com eren aquelles cartes

Res a veure amb les d’avui: gruixudes, sense cantonades arrodonides, sense números a les cantonades i cada taller amb el seu propi estil. Expliquem el procés a com es fabricaven les primeres cartes a Espanya.

L’herència que ens queda

Els colls llatins d’oros, copes, espases i bastos ja hi eren, heretats del món mameluc. És la mateixa estructura amb què avui juguem a la Brisca o al Mus. Si vols el viatge complet, llegeix com van viatjar els naips des d’Orient fins a Espanya.