Com van viatjar els naips des d’Orient fins a Espanya

Els naips tenen l’origen remot a la Xina i van arribar al món islàmic per les rutes comercials, tot i que no sabem exactament quan va començar aquest viatge. Les baralles mameluques d’Egipte ja tenien monedes, copes, espases i bastons de polo, i mercaders, mariners i viatgers van difondre les cartes pel Mediterrani, on els ports italians van tenir un paper fonamental. A Espanya estan documentades en territoris de la Corona d’Aragó i de Castella durant el segle XIV, i els tallers locals van acabar donant-los una personalitat pròpia.

La baralla espanyola sembla que hagi existit sempre: els oros, les copes, les espases i els bastos estan tan lligats a la nostra cultura que costa imaginar que nasquessin en un altre lloc.

Tanmateix, la història dels naips va començar milers de quilòmetres a l’est de la península Ibèrica. Abans d’arribar a les taules de Mus, Tute o Brisca, les cartes van travessar imperis, rutes comercials i cultures ben diferents.

El seu viatge va començar a Àsia, va passar pel món islàmic, va travessar el Mediterrani i va acabar donant forma a una de les tradicions de joc més antigues d’Europa.

On van néixer els primers avantpassats de les cartes?

La majoria d’historiadors situen l’origen remot dels naips a la Xina.

Les referències més antigues apareixen durant la dinastia Tang, entre els segles VII i X. Aquells primers jocs probablement s’assemblaven poc a una baralla moderna. Algunes fonts descriuen petites làmines de paper utilitzades per a jocs d’atzar, mentre que d’altres parlen de fitxes relacionades amb els diners i els impostos.

El que importa és que ja existia la idea fonamental: un conjunt de peces impreses capaces de combinar-se per crear jocs.

La Xina també va aportar una cosa essencial per al desenvolupament posterior dels naips: el paper. Sense una producció relativament avançada d’aquest material, l’expansió de les cartes hauria estat molt més difícil.

Com van viatjar els naips cap a Occident?

Durant segles, mercaderies, tecnologies i idees van viatjar entre Àsia i el Pròxim Orient a través de les rutes comercials conegudes com a Ruta de la Seda.

No sabem exactament quan els naips van començar aquest recorregut, però sí que sabem que van acabar arribant al món islàmic medieval.

Allà les cartes van evolucionar i van adquirir una forma molt més recognoscible per a nosaltres.

Què van aportar els mamelucs a la història dels naips?

La baula més important de tota la història apareix a Egipte.

Entre els segles XIII i XVI hi va governar el Soldanat Mameluc, una potència comercial que controlava bona part de les connexions entre Àsia, Àfrica i el Mediterrani.

Els historiadors conserven diverses baralles mameluques extraordinàriament importants perquè mostren símbols sorprenentment familiars.

Aquelles cartes ja utilitzaven quatre grups principals:

• Monedes.
• Copes.
• Espases.
• Bastons de polo.

A més, incloïen cartes de cort equivalents a figures.

La semblança amb la baralla espanyola és impossible d’ignorar.

De fet, com expliquem a Què signifiquen els colls de la baralla espanyola?, tres dels nostres quatre colls provenen pràcticament sense canvis d’aquells models mamelucs.

Com es va convertir el bastó de polo en el basto espanyol?

Hi ha una diferència especialment curiosa.

Els mamelucs practicaven polo, un esport aristocràtic molt popular al Pròxim Orient. Per això un dels seus colls representava bastons utilitzats per jugar-hi.

Quan aquelles cartes van arribar a Europa, el polo era pràcticament desconegut.

Els artesans europeus van reinterpretar el símbol i el van transformar en una cosa molt més familiar: bastons, garrots o branques de fusta.

Així va néixer el basto que encara apareix a les baralles espanyoles actuals.

És probablement l’exemple més clar de com una mateixa idea pot canviar d’aspecte quan viatja entre cultures diferents.

Quan van arribar les cartes al Mediterrani europeu?

A finals del segle XIV les cartes ja circulaven per diverses regions europees.

Les primeres referències documentals apareixen gairebé simultàniament en diversos llocs del Mediterrani occidental, senyal que el fenomen s’estava expandint amb rapidesa.

Mercaders, mariners i viatgers transportaven naips juntament amb teles, espècies i altres productes.

Els ports italians van tenir un paper fonamental en aquesta difusió.

I això explica per què Espanya i Itàlia continuen compartint tantes característiques en les seves baralles.

Per què la baralla italiana és la gran germana de l’espanyola?

Quan els naips es van establir a la península italiana van conservar els quatre colls llatins:

• Denari (oros).
• Coppe (copes).
• Spade (espases).
• Bastoni (bastos).

La semblança amb la baralla espanyola actual és evident.

També van sobreviure les figures i moltes convencions gràfiques.

Per això, segles després, encara és possible reconèixer el parentiu entre una baralla espanyola i una de napolitana amb un simple cop d’ull.

Com vam veure a Els cosins italians del Tute, la Brisca i l’Escombra, no només les cartes van viatjar juntes: molts jocs també comparteixen avantpassats comuns.

Quan van aparèixer els primers naips a Espanya?

Els documents mostren que els naips ja eren presents en territoris de la Corona d’Aragó i de Castella durant el segle XIV.

A partir d’aquell moment la seva popularitat va créixer ràpidament.

Tan de pressa, de fet, que van començar a aparèixer regulacions, impostos i normes específiques per controlar-ne la fabricació i el comerç.

Els naips havien deixat de ser una curiositat importada per convertir-se en un producte quotidià.

I amb aquella demanda va sorgir una nova professió: la de naiper.

Com van donar forma els tallers a la baralla espanyola?

Un cop establerts a la Península, els naips van començar a desenvolupar una personalitat pròpia.

Els tallers espanyols van modificar il·lustracions, van adaptar símbols i van consolidar models que acabarien convertint-se en la baralla espanyola clàssica.

El procés era completament artesanal.

Les cartes es gravaven sobre fusta, s’imprimien en plecs, s’acolorien i finalment es retallaven una per una.

Si vols veure com funcionava tot aquell procés, pots llegir Com es fabricaven les primeres cartes a Espanya.

Per què Espanya va conservar els colls llatins?

Mentre Espanya i Itàlia van mantenir els símbols heretats dels models mamelucs, altres països van prendre camins diferents.

Alemanya va desenvolupar els seus propis colls.

França va simplificar els dissenys fins a arribar a corazones (cors), diamantes (diamants), tréboles (trèvols) i picas (piques).

Aquella simplificació facilitava la impressió massiva i va acabar convertint la baralla francesa en la més estesa del món.

Espanya, en canvi, va conservar la tradició llatina.

Per això els nostres naips continuen mostrant objectes recognoscibles en lloc de símbols geomètrics.

Cada oro, cada copa, cada espasa i cada basto és un petit recordatori d’un viatge iniciat fa segles.

Més de sis-cents anys sobre la taula

Poques coses quotidianes han canviat tan poc durant tant de temps.

Les cartes que avui utilitzem per jugar al Mus, al Guinyot o al Tute són descendents directes de models que van travessar continents sencers abans d’arribar a la península Ibèrica.

La seva història connecta la Xina amb Egipte, Egipte amb Itàlia i Itàlia amb Espanya.

I potser aquesta és una de les raons per les quals la baralla espanyola resulta tan fascinant: darrere d’un simple joc de cartes s’amaga una de les rutes culturals més llargues i sorprenents de la història.