Tot el que cal saber sobre el Guinyot: origen, història, regles i curiositats

El Guinyot es juga tradicionalment per bases, amb quatre jugadors per parelles i una baralla espanyola de 40 cartes: l’objectiu és arribar a 101 punts amb cartes guanyades, cants i bonificacions. El seu origen és incert, tot i que la teoria més acceptada el relaciona amb l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó als segles XIV i XV; la primera referència documental coneguda data de 1836. Molt arrelat a l’Aragó i present en altres regions, combina memòria, estratègia i sort, inclou regles com l’arrossegament, les deu d’últimes i les trenta males, i el seu nom podria estar relacionat amb les picades d’ullet entre companys.

Si hi ha un joc de cartes capaç de generar amistats, rivalitats, discussions èpiques i records familiars durant generacions, és el Guiñote. A l’Aragó forma part del paisatge cultural igual que la jota, les festes majors o les sobretaules interminables. També es juga a Navarra, Sòria, La Rioja, Castelló i altres zones on continua sent protagonista de bars, penyes, associacions i reunions familiars.

A primer cop d’ull sembla senzill: una baralla espanyola, quatre jugadors i unes quantes bases. Però qualsevol que hagi compartit taula amb jugadors veterans de Guiñote sap que cada carta amaga memòria, estratègia, càlcul i psicologia: una petita batalla intel·lectual.

En aquesta guia trobaràs tot el que cal per entendre el Guiñote, i si prefereixes anar directament al reglament tens les regles del Guiñote i el tutorial pas a pas. Quan vulguis posar-ho en pràctica, pots jugar al Guiñote en línia. Aquí repassem la seva història, les regles, el sistema de puntuació, les variants i algunes de les curiositats més sorprenents que envolten un dels jocs de cartes més emblemàtics d’Espanya.

Què és el Guiñote?

El Guiñote és un joc de bases que pertany a la mateixa família que la brisca i el tuti. Tradicionalment es juga amb una baralla espanyola de 40 cartes i, en la modalitat més popular, hi participen quatre jugadors organitzats en parelles.

L’objectiu consisteix a acumular punts mitjançant les cartes obtingudes a les bases, els cants i les bonificacions especials fins a arribar a 101 punts. Tot i que la sort influeix en el repartiment inicial i en les cartes robades durant la partida, l’experiència demostra que l’habilitat acaba marcant la diferència entre un principiant i un jugador experimentat.

No és casualitat que molts aficionats defineixin el Guiñote com un joc que s’aprèn en una tarda i que es triga tota una vida a dominar.

Quin és l’origen del Guiñote i quina relació té amb l’Aragó i Itàlia?

Determinar l’origen exacte del Guiñote no és fàcil. Com passa amb molts jocs tradicionals, durant segles es va transmetre oralment i amb prou feines va deixar documents escrits.

La teoria més acceptada situa les seves arrels en l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó durant els segles XIV i XV. Els territoris aragonesos van mantenir una relació intensa amb llocs com Sicília, Sardenya i Nàpols, on ja es practicaven diversos jocs de cartes emparentats amb la briscola italiana.

Molts historiadors consideren que els soldats i comerciants aragonesos van adaptar aquelles regles als seus costums, cosa que va donar lloc a una evolució que acabaria desembocant en el Guiñote modern.

Hi ha, a més, una explicació curiosa per al seu nom. Segons una tradició molt estesa, el terme «guiñote» podria estar relacionat amb les picades d’ullet i els senyals que els companys utilitzaven per comunicar-se durant les partides. Paradoxalment, aquests senyals que haurien donat nom al joc estan avui estrictament prohibits en la competició oficial.

La primera referència documental coneguda apareix el 1836, quan Mariano Peralta va incloure la paraula «guiñote» al seu Diccionari aragonès-castellà. Aquella menció demostra que el joc ja estava plenament arrelat entre la població i tenia regles recognoscibles.

Durant el segle XIX la seva popularitat es va disparar als pobles i ciutats aragonesos, i es va convertir en una activitat habitual a tavernes, casinos, penyes i reunions familiars. Des d’aleshores no s’ha deixat mai de jugar-hi.

Per què el Guiñote és tan important a l’Aragó?

En moltes regions els jocs de cartes són simplement una forma d’entreteniment. A l’Aragó, el Guiñote ha arribat a convertir-se en un autèntic element identitari.

Durant dècades va ser una de les principals formes de lleure al món rural. Les partides acompanyaven les matances del porc, les festes majors, els hiverns llargs i les reunions veïnals. El joc va acabar generant vocabulari propi, expressions populars i fins i tot refranys.

Actualment diverses associacions treballen perquè el Guiñote obtingui més reconeixement com a patrimoni cultural immaterial, destacant-ne el paper com a eina de transmissió de tradicions i de convivència entre generacions.

Quina baralla s’utilitza i quant val cada carta al Guiñote?

El Guiñote utilitza la baralla espanyola tradicional de 40 cartes, formada per quatre colls:

• Oros
• Copes
• Espases
• Bastos

La jerarquia de les cartes no coincideix amb la intuïció de qui ve d’altres jocs. Aquí el Rei no és la carta més poderosa.

CartaValor As11 punts Tres10 punts Rey4 punts Sota3 punts Cavall2 punts 7, 6, 5, 4 i 20 punts

Les cartes que puntuen reben habitualment el nom de «guiñotes». L’As i el Tres són especialment valuosos, ja que concentren bona part dels punts totals de la partida.

Com es juga una partida de Guiñote?

En la modalitat clàssica hi participen quatre jugadors formant dues parelles.

Després de barrejar, es reparteixen sis cartes a cada jugador. Una carta queda descoberta i determina el coll de triomf. La resta forma la pila de robar.

El jugador situat a la dreta de qui reparteix inicia la primera basa.

Durant la primera fase de la partida hi ha una gran llibertat de joc. Els participants poden descartar cartes sense obligació de seguir el coll ni de jugar triomf. Aquesta característica diferencia clarament el Guiñote d’altres jocs semblants.

Després de cada basa, els jugadors roben una carta per tornar a completar la mà.

La situació canvia del tot quan s’esgota la pila.

L’arrossegament: on es guanyen les partides

La fase final rep el nom d’arrossegament i és el moment més estratègic del joc.

A partir d’aquell instant apareixen diverses obligacions:

• Si tens cartes del coll de sortida, n’has de jugar una.
• Si, a més, pots superar la carta més alta d’aquell coll, estàs obligat a fer-ho.
• Si no tens cartes del coll, has de jugar triomf sempre que sigui possible.
• Només quan no puguis complir cap de les condicions anteriors et pots descartar lliurement.

Incomplir aquestes normes constitueix un renunci i normalment comporta perdre la partida.

Com funcionen els cants: vint, quaranta i tute?

Una de les característiques més conegudes del Guiñote són els cants.

Quan un jugador reuneix el Rey i la Sota del mateix coll ho pot anunciar després de guanyar una basa.

Les vint

Si el Rey i la Sota pertanyen a un coll que no és triomf, la parella obté 20 punts addicionals.

Les quaranta

Si totes dues cartes pertanyen al coll de triomf, la bonificació puja a 40 punts.

Precisament d’aquesta jugada neix el nom de Las Cuarenta (les quaranta), el joc que inspira aquest web.

El tute

La jugada més extraordinària consisteix a reunir els quatre Reyes o les quatre Sotas. Qui ho aconsegueix pot cantar tute i guanyar automàticament la partida.

És una situació molt poc freqüent, però forma part de la mitologia del joc des de fa generacions.

Què són les deu d’últimes?

L’última basa de la partida té una importància enorme.

La parella que la guanya rep una bonificació addicional de 10 punts coneguda popularment com «les deu d’últimes».

Molts enfrontaments igualats es decideixen precisament gràcies a aquest premi final.

Per això els jugadors experimentats solen reservar cartes clau per als últims compassos de la partida.

En què consisteix la regla de les trenta males?

Una de les normes més peculiars del Guiñote aragonès estableix que una parella no pot guanyar únicament gràcies als cants.

Perquè la victòria sigui vàlida ha d’haver aconseguit almenys 30 punts procedents de cartes capturades a les bases.

Això evita que una parella guanyi exclusivament per haver rebut combinacions favorables en el repartiment inicial.

La filosofia és senzilla: la sort pot ajudar, però el mèrit també ha d’aparèixer damunt la taula.

Quines estratègies bàsiques ajuden a començar a guanyar al Guiñote?

El Guiñote té una profunditat estratègica molt més gran del que sembla.

Alguns consells fonamentals per a principiants són:

• No malgastis triomfs durant les primeres bases.
• Intenta recordar quins Ases, Treses i triomfs ja han sortit.
• Protegeix els teus cants fins que els puguis anunciar.
• No matis cartes del teu company innecessàriament.
• Pensa sempre en les deu d’últimes.
• Aprèn a comptar mentalment els punts acumulats.

Els jugadors veterans desenvolupen una capacitat sorprenent per reconstruir mentalment quines cartes continuen en joc. Aquesta memòria sol marcar la diferència en l’arrossegament.

Quines curiositats envolten el Guiñote?

Ha arribat als tribunals

Hi ha sentències judicials del segle XIX relacionades amb discussions i aldarulls sorgits durant partides de Guiñote. Algunes van acabar fins i tot en enfrontaments violents, cosa que demostra fins a quin punt es vivia amb intensitat.

Té vocabulari propi

Expressions com arrossegament, renunci, jugador de Guiñote, cantar les vint o cantar les quaranta formen part del llenguatge habitual de milers d’aficionats.

També es juga en línia

L’arribada d’internet ha permès que el Guiñote sobrevisqui als canvis generacionals. Hi ha plataformes especialitzades i aplicacions mòbils que reuneixen diàriament milers de jugadors.

Continua omplint tornejos

Lluny de desaparèixer, els campionats actuals reuneixen centenars de parelles i mantenen viva una tradició amb diversos segles d’història.

És un joc de sort o d’habilitat?

La resposta més honesta és que té una part important de totes dues coses.

La sort determina les cartes que rep cada jugador. Tanmateix, a mesura que augmenta el nombre de partides, l’habilitat s’acaba imposant.

La gestió dels triomfs, la memòria, la capacitat de càlcul, la lectura de la partida i la coordinació amb la parella són factors decisius que expliquen per què els mateixos jugadors solen aparèixer any rere any a les primeres posicions dels campionats.

Per què el Guiñote ha sobreviscut als segles?

Pocs jocs tradicionals poden presumir d’una trajectòria tan llarga i d’una comunitat tan fidel. El Guiñote ha sobreviscut a canvis polítics, transformacions socials i revolucions tecnològiques sense perdre l’essència.

Potser aquest és el seu gran secret: darrere d’una simple baralla de cartes amaga una combinació perfecta d’estratègia, emoció, tradició i companyonia. I mentre hi continuï havent una taula, quatre cadires i algú disposat a cantar les quaranta, el Guiñote continuarà formant part de la cultura popular espanyola.

La informació d’aquest article s’ha elaborat a partir de fonts històriques, reglaments tradicionals, publicacions especialitzades i documentació d’associacions dedicades a l’estudi i la preservació del Guiñote.

Fonts i bibliografia

• Peralta, Mariano (1836). Diccionari aragonès-castellà. Primera referència escrita coneguda al terme «guiñote».
• Associació Aragonesa del Guiñarte. Investigacions històriques, reglaments, promoció cultural i documentació sobre el joc tradicional aragonès.
• Cortés Mingote, Miguel. El Guiñote (2a edició). Obra de referència sobre la història, les regles, les estratègies i l’evolució del Guiñote.
• Gran Premi de Guiñote «Full Energía». Reglaments de competició i documentació de tornejos contemporanis.
• Viquipèdia. «Guiñote». Consulta per contrastar regles, variants regionals i referències històriques.
• Heraclio Fournier. Documentació sobre la baralla espanyola tradicional i els jocs de cartes de la família de la brisca i el tute.
• Premsa històrica espanyola (segles XIX i XX): referències al Guiñote en publicacions regionals, cròniques costumistes i documentació judicial.
• Bécquer, Gustavo Adolfo. Referències al Guiñote en textos costumistes del segle XIX.
• Baroja, Pío. Mencions al Guiñote com a part del lleure popular en diverses obres i cròniques de principis del segle XX.
• Investigació documental sobre la història, el reglament, la terminologia i les variants regionals del Guiñote.