Cultura
Com es fabricaven les primeres cartes a Espanya
Les primeres cartes a Espanya es fabricaven mitjançant la xilografia: es gravaven els dibuixos en blocs de fusta per imprimir-los en plecs de paper que després s’acolorien a mà o amb plantilles. Aquest procés artesanal, que incloïa l’encolat de diversos papers per donar-los opacitat i cos, permetia satisfer la demanda creixent de naips de l’època.
Avui una baralla espanyola costa uns quants euros i se’n poden imprimir milers en qüestió d’hores: només cal comprar-la, obrir la capsa i jugar. Durant segles, però, fabricar-la era un procés lent, artesanal i sorprenentment complex.
Molt abans de les impremtes modernes, cada carta s’havia de dissenyar, gravar, imprimir, acolorir i retallar a mà. Darrere de cada sota, cada cavall i cada rei hi treballaven artesans especialitzats amb un ofici tan important que va arribar a estar regulat en nombroses ciutats espanyoles.
La pròxima vegada que tinguis una baralla a les mans, val la pena recordar que aquests mateixos colls —oros, copes, espases i bastos— han sobreviscut més de sis segles gràcies a la feina de generacions de naipers.
Qui eren els primers naipers?
No sabem exactament quan van arribar els naips a la península Ibèrica, però sí que hi ha referències documentals de finals del segle XIV que demostren que ja formaven part de la vida quotidiana. Amb la seva popularització també va aparèixer una nova professió: la de naiper.
Els naipers eren els artesans encarregats de fabricar i vendre baralles. En molts casos compartien coneixements i eines amb gravadors, impressors i comerciants d’estampes. De fet, durant els segles XV i XVI la fabricació de naips va estar estretament lligada al món de la impressió gràfica en general.
Sabem que a Saragossa ja hi treballava el 1457 un naiper anomenat Antón Inglés, una de les referències més antigues conegudes d’aquest ofici a Espanya.
Com es gravava la baralla en fusta abans de la impremta moderna?
Els primers jocs de cartes probablement van ser peces exclusives fetes una per una. Allò era lent i car. Quan la demanda va començar a créixer, els artesans van buscar una manera de reproduir els dibuixos amb més rapidesa.
La solució va ser la xilografia.
La tècnica consistia a gravar el dibuix de les cartes sobre blocs de fusta. Un cop acabada la talla, s’entintava el bloc i es pressionava contra el paper per obtenir múltiples còpies del mateix disseny. A finals del segle XIV i durant el segle XV aquest sistema es va començar a utilitzar de manera habitual per fabricar naips.
La xilografia permetia una cosa revolucionària per a l’època: que totes les cartes d’una mateixa sèrie mantinguessin un aspecte coherent. Ja no calia dibuixar cada figura des de zero.
Les cartes s’imprimien una per una?
Una idea força estesa és imaginar un artesà fabricant carta per carta. La realitat era diferent.
Els naips s’imprimien en plecs complets que contenien moltes cartes alhora. Després es retallaven per formar la baralla final. Alguns d’aquests plecs han arribat fins als nostres dies i permeten veure com treballaven els tallers de l’època. Al Museu Fournier es conserva un plec saragossà del segle XV amb vint cartes impreses mitjançant xilografia, mentre que la Biblioteca Nacional conserva fulls complets de naips espanyols del segle XVI encara sense tallar.
Des del punt de vista de l’artesà era molt més eficient imprimir un full complet que fabricar cada carta per separat.
Com s’acoloria una baralla de manera artesanal?
Un cop imprès el dibuix començava una de les fases més laborioses: aplicar-hi el color.
Durant molt de temps les cartes es van pintar a mà. Els colors ajudaven a distingir figures, ressaltar elements decoratius i donar personalitat a cada taller. Com era d’esperar, el resultat podia variar lleugerament d’una baralla a una altra.
Amb el temps van aparèixer sistemes per accelerar el procés. Un dels més utilitzats va ser l’estergit amb plantilles, conegudes en alguns documents com a trepes. Aquestes plantilles permetien aplicar cada color únicament sobre determinades zones del dibuix. Quan s’assecava una capa, es col·locava la plantilla següent per afegir-hi un altre color.
Era un procediment molt més ràpid que acolorir completament a mà, tot i que continuava requerint una gran quantitat de feina.
Per què era tan important el paper?
Les cartes medievals no es podien fabricar amb qualsevol paper.
Si el material era massa prim, la llum travessava la carta i els jugadors podien distingir marques o figures des del revers. Per evitar-ho s’utilitzaven papers més gruixuts i tècniques d’encolat que donaven cos i opacitat al naip.
De fet, hi ha contractes històrics que esmenten paper fabricat específicament per a la producció de naips.
La resistència era important: una baralla estava destinada a passar de mà en mà durant incomptables partides.
Per què les cartes antigues no eren totes iguals?
Avui esperem que dues baralles idèntiques sortides d’una fàbrica siguin exactament iguals. Als segles XV i XVI això no sempre passava.
Les diferències podien aparèixer durant el gravat, l’acoloriment o el retall. Algunes figures mostraven petits canvis, els tons variaven lleugerament i certs detalls decoratius depenien del taller que havia produït la baralla.
Per això les cartes antigues resulten tan interessants per als historiadors i els col·leccionistes. No eren simplement objectes de joc: cadascuna conserva rastres de l’artesà que la va fabricar.
Com es va convertir la fabricació de naips en un ofici amb identitat pròpia?
La fabricació de naips va arribar a convertir-se en una activitat econòmica important en diverses ciutats espanyoles. Saragossa, Barcelona, València, Sevilla o Valladolid apareixen sovint en la documentació històrica relacionada amb tallers, impressors i comerciants de cartes.
Amb el pas dels segles la producció va anar creixent i especialitzant-se. El que va començar com una feina artesanal va acabar donant lloc a grans fàbriques capaces d’abastir mercats sencers, tant a Espanya com a Amèrica. La mateixa evolució de la baralla va acabar consolidant formats com la baralla de quaranta cartes, la història de la qual expliquem en aquest article sobre la desaparició del 8 i el 9.
Què va canviar amb l’arribada de la producció industrial?
A partir dels segles XVIII i XIX les noves tècniques d’impressió van transformar completament l’ofici. La litografia, la mecanització i posteriorment la impressió industrial van permetre produir baralles amb una rapidesa i una uniformitat impensables per als antics naipers.
Tanmateix, moltes de les decisions visuals preses segles abans es van mantenir intactes. Els colls, les figures i bona part de l’estructura de la baralla van sobreviure al canvi tecnològic.
Quina herència ens van deixar aquells tallers?
Quan observem una baralla espanyola actual és fàcil pensar que sempre ha estat així. Però darrere de cada carta hi ha segles d’experimentació, gravadors treballant sobre fusta, plecs acabats d’imprimir assecant-se als tallers i artesans aplicant colors un per un.
Gran part del que avui reconeixem com una baralla espanyola va néixer en aquells tallers medievals i renaixentistes. Els mateixos oros, copas, espadas i bastos que apareixen a les taules actuals van passar abans per les mans de generacions de naipers. Si vols veure com han evolucionat alguns d’aquests dissenys fins als nostres dies, pots fer un cop d’ull a La Baralla Antiga, carta per carta.
I potser aquesta és una de les raons per les quals continuen resultant tan familiars: no són simplement cartes, sinó petites peces d’història que han sobreviscut durant més de sis-cents anys. Si t’interessa descobrir diferents dissenys inspirats en la tradició espanyola, pots visitar la nostra col·lecció de baralles.