Història de les fitxes de joc: de les pedres als cigrons

Les fitxes de joc acompanyen els taulers des dels seus orígens i durant segles han servit tant per moure-les pel tauler com per portar el compte. Se n’han fet de pedra, os, argila, vidre, ivori o fusta, tot i que a les partides de cartes d’Espanya les més populars han estat els cigrons, les mongetes i les pedres.

Les primeres fitxes

Als taulers més antics, com el Senet o el Real Juego de Ur (Joc Reial d’Ur), ja hi apareixen fitxes de pedra o ceràmica. Els romans feien servir calculi, petites pedres o peces de vidre de colors. De la mateixa paraula ve «càlcul»: amb pedres també es comptava.

Fitxes per comptar

A les cartes, la fitxa serveix sobretot per anotar. Al Mus (mus) es compta amb pedres (o amb el que es tingui a mà), i en moltes cases es feien servir cigrons o mongetes. Ho esmentem a per què els bars tenien una baralla.

Fitxes de luxe

A partir del segle XVIII es van fer fitxes de nacre, ivori o os tallat, sovint en forma de peix o de figures. Eren objectes de col·lecció que es guardaven en capsetes al costat de la baralla.

Fitxes modernes

El plàstic i el cartró ho van abaratir tot al segle XX. Al parchís (parxís), al dominó o a les damas (dames), les fitxes es van convertir en part del joc. Avui moltes partides es compten en una pantalla, però el costum d’apuntar amb cigrons continua viu en moltes cuines.