Per què creiem en la sort?

Creiem en la sort perquè el nostre cervell busca patrons i causes fins i tot en allò que passa per atzar. A més, recordem millor les vegades que alguna cosa «va funcionar» que aquelles en què no, cosa que alimenta la impressió que hi ha alguna cosa més que casualitat.

Cercadors de patrons

Detectar patrons va ser molt útil per sobreviure: associar un soroll amb un perill, un núvol amb la pluja. El problema és que aquest detector també s’activa amb l’atzar. Si guanyes dues partides seguides amb la mateixa samarreta, el teu cap comença a sospitar de la samarreta.

La memòria selectiva

Els psicòlegs en diuen biaix de confirmació: ens fixem en allò que confirma el que ja creiem. Les tardes en què la cadira de la sort no va funcionar s’obliden; la gran remuntada es recorda durant anys.

La il·lusió de control

Hi ha persones que llancen els daus amb més força quan volen un número alt, o que prefereixen tallar elles mateixes la baralla. És la il·lusió de control: sentir que influïm en una cosa que és pur atzar. En parlem a la fal·làcia del jugador.

És dolent creure en la sort?

A taula, gairebé mai: les manies formen part del folklore de les partides i donen joc. El problema apareix quan es fa servir per justificar apostes de diners. Per això a Lascuarenta no s’aposta, com expliquem a per què no som un casino. I si vols aprofundir-hi, llegeix existeixen les ratxes de sort?