Els cafès on es jugaven partides eternes

Des del segle XIX, els cafès espanyols es van consolidar com a centres de tertúlia on era habitual disputar partides interminables de cartes, dominó o billar sobre les seves clàssiques taules de marbre. La paciència dels cambrers i el baix cost de la consumició mínima permetien que les tardes s’allarguessin entre cartes i converses.

El cafè com a segona casa

A Madrid, Barcelona, Sevilla o València, els cafès eren punt de trobada d’escriptors, estudiants, jubilats i comerciants. Cada grup tenia la seva taula i la seva hora. S’hi podia passar la tarda amb un sol cafè, i ningú no et feia fora.

El soroll del dominó

El cop de les fitxes contra el marbre era la banda sonora de molts cafès. El dominó compartia taules amb les cartes, els escacs i les dames. Parlem del primer a la història del dominó.

Partides de mai no acabar

Les partides de Mus i Tuti s’allargaven amb revenges i revenges de la revenja. Qui perdia pagava els cafès, i els tafaners opinaven de tot, encara que no els toqués. Aquesta figura del tafaner, que comenta i de vegades molesta, era tan típica com el mateix jugador.

Què en queda avui?

Molts cafès històrics van tancar, però el costum es manté en bars de barri i casals de jubilats. És la mateixa història que expliquem a per què els bars tenien una baralla.